Com un roure

Vaig tenir dos pares, un que era com un roure que creixia entre les alzines: fort, altiu, solitari, lluitant sempre com un bou per tirar endavant amb tot.

L'altre, el que poc a poc es va anar consumint, va deixar de lluitar i va emmalaltir.

El primer em deia: “- Laia, a la vida trobaràs moltes pedres però les has de saltar com puguis, sempre endavant, creient en un mateix.”

I el que poc a poc es va abandonar i amb els seus ulls em deia: “ - Laia, estic trist, no puc més. La vida té moltes pedres i jo no les sé saltar.”

Cap dels dos mai em va demanar ajuda, cap em va expressar com sentia la vida, només em marcava un camí: un del dret i un a contracorrent.

Cap dels dos va alçar mai la veu per no fossar molestar i en canvi, sempre duien la mà al cor per ajudar als altres.

Un va ser pirata bàrbar, que amb el seu cant posava del dret les veles dels velers. Amb les seves mans construïa tot allò que el seu cap imaginava.

Va ser pare, mariner, fuster, jardiner, cuiner... però al final de la seva vida, quan el cap li va donar un tomb, es va anar apagant poc a poc. Les seves mans que havien estat fortes ja no podien apretar, les seves cames defallien, la seva visió del món va entrar en decadència i el seu cos ja no l'acompanyava.

Mai va dir que estava malalt, tot i que els seus actes ja apuntaven el gran desenllaç.

Al final aquell roure que havia crescut entre alzines es convertir en un esbarzer ple d'espines.

Va sentir el dolor de perdre la seva professió, de perdre la casa que tant havia treballat, el dolor de sentir la soledat i la seva mirada es va tornar trista, perduda, sense somnis.

I així va marxar, en silenci, sense avisar, sense voler molestar.

Callat, l'esbarzer, en els seus últims dies de vida, va voler marxar com si fos un roure.