Vaig tenir
dos pares, un que era com un roure que creixia entre les alzines:
fort, altiu, solitari, lluitant sempre com un bou per tirar endavant
amb tot.
L'altre, el
que poc a poc es va anar consumint, va deixar de lluitar i va
emmalaltir.
El primer em
deia: “- Laia, a la vida trobaràs moltes pedres però les has de
saltar com puguis, sempre endavant, creient en un mateix.”
I el que poc
a poc es va abandonar i amb els seus ulls em deia: “ - Laia, estic
trist, no puc més. La vida té moltes pedres i jo no les sé
saltar.”
Cap dels dos
mai em va demanar ajuda, cap em va expressar com sentia la vida,
només em marcava un camí: un del dret i un a contracorrent.
Cap dels dos
va alçar mai la veu per no fossar molestar i en canvi, sempre duien
la mà al cor per ajudar als altres.
Un va ser
pirata bàrbar, que amb el seu cant posava del dret les veles dels
velers. Amb les seves mans construïa tot allò que el seu cap
imaginava.
Va ser pare,
mariner, fuster, jardiner, cuiner... però al final de la seva vida,
quan el cap li va donar un tomb, es va anar apagant poc a poc. Les
seves mans que havien estat fortes ja no podien apretar, les seves
cames defallien, la seva visió del món va entrar en decadència i
el seu cos ja no l'acompanyava.
Mai va dir
que estava malalt, tot i que els seus actes ja apuntaven el gran
desenllaç.
Al final
aquell roure que havia crescut entre alzines es convertir en un
esbarzer ple d'espines.
Va sentir el
dolor de perdre la seva professió, de perdre la casa que tant havia
treballat, el dolor de sentir la soledat i la seva mirada es va
tornar trista, perduda, sense somnis.
I així va
marxar, en silenci, sense avisar, sense voler molestar.
Callat,
l'esbarzer, en els seus últims dies de vida, va voler marxar com si
fos un roure.
Dicen que tengo alma de poeta,
